Josep Maria Llomaprt"Jo no crec en l'intel·lectual dins la pròpia torre d'ivori, desentès de la pròpia circumstància històrica. És a dir, indiferent a determinats problemes de caràcter sociològic. ... L'escriptor s'ha de comprometre amb ell mateix i amb la seva obra ... L'escriptor ha de tenir un demble humà. Com un talant, com una fibra. Desfer-se d'això, crec que poc o molt el deshumanitza ... Crec que pot sacrificar una part del seu temps, i una part de l'energia, a canvi d'assumir més profundament els valors humans".

JOSEP MARIA LLOMPART (1925-1993)
UNA MICA D’HISTÒRIA DEL NOSTRE CENTRE
L’edifici central, el més antic, que ocupa ara l’IES Josep M. Llompart va ser construït als anys seixanta del segle passat. Els dos estatges superiors varen acollir els estudis de Magisteri i els dos de baix varen ser per a l’escola de pràctiques, que als anys 80 passà a anomenar-se Col·legi Públic de Pràctiques (ara ubicat uns quants carrers més amunt). Es va bastir un edifici adjunt, que va ser utilitzat, al començament dels 90, per un nou institut de batxillerat, el número 5, mentre que els estudis universitaris es traslladaven cap al campus de la UIB. D’aquesta manera, el nostre institut ocupa més de les tres quartes parts de les instal·lacions (la resta pertany al CEPA del Camp Rodó).
El gener de 1993, l’institut va ser batejat amb el nom de Josep Maria Llompart, en reconeixement de la figura d’aquest intel•lectual de la nostra cultura. Malauradament, no pogué assistir a l’acte d’inauguració perquè la mort li sobrevingué poc temps després, però sí que ho feu la seva vídua, Encarna Viñas.
Josep M. Llompart no era únicament un home de llibres i despatx; era un home inquiet, trescador, íntegre, una figura de combat amb tots els ets i uts. Amb paraules seves: “En un país amb cara i ulls, jo no hauria estat més que un escriptor”. I és que en Llompart ho era tot, ho és tot: poeta, traductor, jornalista, assessor literari, dinamitzador cultural, pixatinters municipal i lletraferit guardonat.
El gener del 2013, el centre li va fer un petit homenatge a fi de  reconèixer i rememorar la seva herència. Hi convidàrem Pilar Arnau, coneixedora de la vida i obra de Llompart, sembràrem un arbre al jardí del pati i llegírem alguns dels seus poemes.

BIOGRAFIA
Josep Maria Llompart de la Peña neix el 23 de maig de 1925 a Palma, que aleshores era una ciutat de menys de cent mil habitants, sense universitats i poc oberta encara al turisme. Llompart, el petit de 4 germans, té una infantesa típica de fill “de casa bona”. Son pare és coronel d’infanteria. El 1926 el destinen a Galícia, on la família viu fins el 1930. Anys després, Llompart traduirà al català els seus poetes gallecs més estimats.
El 1935 començà el batxillerat a l'Institut Balear, actual Institut Ramon Llull. Durant aquests anys descobreix Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover i altres autors catalans. En aquesta època s'inicia en la música, que tindrà una presència important en la seva poesia. Des de 1956 fins a 1961 col·laborà amb Camilo José Cela en la redacció de la revista Papeles de Son Armadans. El 1961 inicià la tasca d'assessor literari a l'Editorial Moll. Des de 1978 a 1986 fou president de l'Obra Cultural Balear. Entre 1983 i 1987 fou president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. El 1985 fou nomenat membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Del 1969 al 1972 i del 1987 al 1991 impartí classes de literatura catalana a la universitat de Palma.
Publicà els primers poemes a l'antologia de Sanchis Guarner Els poetes insulars de postguerra (1951), els quals continuen el tema paisatgístic de l'Escola Mallorquina. El primer llibre, Poemes de Mondragó (1961), es divideix en quatre seccions, escrites entre 1953 i 1959. La primera de 1955 duu amb el mateix títol del llibre, la segueixen "Llunari del port" (1955) i "Joc de l'amor i de les estacions" (1954). Encara que hi ha una presència del paisatge, els poemes defugen l'estètica de l'Escola i palesen la influència de la Generación del 27, amb l'ús de la metàfora i la introducció de temes populars. L'última part del llibre, titulada "Us ho diré amb paraules ben planeres", s'inscriu en l'estètica realista pel to narratiu i pel llenguatge directe. La Terra d'Argensa (1972) i Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona (1974) continuen l'estètica realista, però des d'un posicionament irònic, amb marcades notes líriques que traspuen el seu jo més íntim. Urbanitat i cortesia (1979) només recull dotze composicions d'èpoques diverses. A Mandràgola (1980) abandona el realisme i inicia una etapa nova marcada per la reflexió sobre la mort i una intensa elaboració del llenguatge.
Llompart basteix el seu món poètic de símbols a partir de l'experiència vital o cultural. La paraula connotativa i el poema en prosa, la presència de personatges simbòlics i l'estructura tripartita seran els trets dominants d'aquest i dels llibres següents: La Capella dels Dolors i altres poemes (1981), Jerusalem (1990) i Spiritual (1992). El llenguatge com a tema literari és omnipresent en les primeres poesies fins a Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona. El mite de la infantesa és evocat amb el nom d'Antònia, un passat irrecuperable que s'amara de nostàlgia i d'enyor. La tardor i la nit, símbols de la mort i de la decrepitud, seran els motius predominants de tota la poesia llompartiana. La mort esdevé l'ombra constant de la darrera etapa de la poesia de Llompart i es converteix adés en la bella Agnès seductora, adés en la Dama implacable i dominant que l'espera darrera la cantonada.
Ha destacat com a traductor de poesia galaicoportuguesa recollida als volums: Quinze poetes gallecs (1976), Poesia galaico-portuguesa (1984), Poesia gallega, portuguesa i brasilera moderna (1988), Poemes de Luis Pimentel i Celso Emilio Ferreiro (1992). En el camp de la prosa excel·lí amb un petit recull de memòries, titulat Vocabulari privat (1993). Però és en el camp de la crítica literària i l'assaig de temàtica cultural on el poeta dedicà una vasta atenció, que comprèn els volums següents: La literatura moderna a les Balears (1964), Retòrica i poètica (1982), Països Catalans i altres reflexions (1991), La narrativa a les Illes Balears (1992), i, pòstumament, els volums Els Nostres Escriptors (1996) i El Llac i la flama (1998).

OBRA
Alguns dels seus poemes més coneguts:
Camí florit
Llevamà, card, fonollassa,
rosella, cascall, lletsó,
vinagrella, corritjola,
ginesta, aritja, fonoll,
passionera, cugula,
maraselva, safrà bord,
floravia, canyeferla,
baladre, argelaga, albó,
falguera, olivarda, estepa,
clavell de moro, coscoll,
heura, contell, englantina,
vidalba, murtra, maimó,
cama-roja, campaneta,
ravenissa, bruc, guixó,
(i en l'aire color de vauma
l'esgarrifança d'un poll).

Per a una música de Chopin

Quan tu deies “amor”
els brolladors florien dins la tarda.
 
Quan tu deies “amor”
un ocell s'encenia a  cada branca.
 
Tota la mar s'alçava de puntetes
si el teu nom estremia la distància.
Te'n recordes  amor?, deies “amor”
i l'herba de la font s'enamorava.
 
¿Quina ona de silencis
ha escampat les petxines per la platja?
¿Quin oratge d'absència
commou aquesta angoixa primfilada?
 
Al lluny la teva mà -ja inútilment-
dibuixa un llarg adéu al pit de l’aire.


S'estimaren, saberen...

S'estimaren, saberen
la urgència del sexe, com les venes
poden en un moment omplir-se d'aigua
salobre, de sol d'estiu, de peixos
saltadors.
S'amagaven
per la nit del pinar o per les tèbies
raconades de l'ombra.
Sortien, lassos,
la remor de l'oratge o el llunyaníssim
brogit de la ciutat.
En desvetllar-se l'endemà ella creia
que a l'alcova hi havia olor de roses,
i ell pensava el primer vers d'un poema
que mai no arribà a escriure.
Les noces foren de pinyol vermell.

Tenen un fill notari a la península
i una filla amb promès.
Són gent d'allò que en diuen respectable.

Tornen a casa cap al tard, lentíssims,
assaborint cansadament la tarda.
Amb una punta de frisança, els ulls
se'ls perden qualque pic entre les branques
dels arbres del carrer, com si sotgessin
un reste de verdor o de carícia.
Miren els anys, el cel, les hores seques,
el rellotge i la pols. Caminen. Callen.